Col·lecció 98-2002
Jordi Alcaraz, one of the promoters of the Escola Internacional de Gravat de Calella. His career places his work in the objectual liryc; we stress his editorial face with Diorames (Perejaume, Joan Brossa, Jordi Rosés, Jordi Alcaraz i Alfons Borrell); Viatge a Tokushima, illustrates texts from Joaquim Sala Sanahuja, and Trasllat, in this case a collaboration between Alfons Borrell and Joan Brossa.
Mario Pasqualotto, can be considered heir of the italian school of shape, a brilliant continuator of what was called "other sculpture". His work refuses resistence and remaining (atributes that usually go together with this discipline), confronting the properties of its plastic; fragility and toughness, heavy and light. Responsible of a very singular language, Pasqualotto has been able to give poetic meaning to substances and the elements of his work.
Josep Guinovart, is one of the main catalan artists of our time. Conceptually placed in the informalists lines, his work is a persistant research of a material reality from abstraction. The singularity of his work lies in having brought close the shapes of nature and life itself, not for its representation, but for its incorporation physic and objectual. Excellent engraver, Josep Guinovart is the author of a very personal graphic language, with great expressive power and plentiful of shades, textures and shapes.
Jo Milne, is Scottish and the last five years has made Barcelona her home. Milme is now working as a professor of the european master on arts in Winchester School (Barcelona). Her career of expositions is remarcably large in the United Kingdom, Switzerland, Germany and Spain.
Cristina Pastó, her engravings on Japan paper are of a delicated texture where color and image melt. Her singular technique has a point of heterodox experimentation. Studied in Barcelona and increased knowledge in Beaux Arts i Atelier-17, París. He was awarded by the Fundació Miró from Palma de Mallorca Pilar Miró / Sothebys to the best creative work and has taken part in various competitions.
Perejaume, has created a poetic univers using various media: painting, collage, photography, objects, sculpture, poetry, essay, installations, actions, video, scenography... A personal languange, subtle and metaphoric where he questions the border between real and imaginary, original and copy, life and art. Language often influenced by dada and surrealism and, more evidently, by conceptual art.
Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955). Has developed multiple activity as a creator, critic, historian, professor, editor and comissioner in expositions. Both his artistic ans theoretical work center in representarion, knowledge, memory, ambiguity and "trompe-l’oeil ", exploring the documental value and narrative nature of photograph. His works are in collections all over the world.
Alfons Borrell: If it's true that men circulate on rails, he is the switchman. He opens to the unknown and that's why his work doesn't limitate to a fashion of a language and, if you want, stablished cathegories.
Josep de ca l’Estrany: He is a clear exponent of the practic of life nature. Inmovilising nature he gets to infond an inaudit life to what he represents.
Jesús Galdón, (Barcelona 1967). Autumn 1996 Jesús Galdón presented in the Fundació Miró the exposition "A aquesta banda del mirall" (from this side of the mirror), an installation where you could se masculin and feminin silouettes cut over maps of the peninsula. Like a cartography of human body.
Antoni Llena, (Barcelona 1943). Representing the weak art in Catalunya, between 1964 and 1969 he made his first ephemeral sculptures. During the eighties he kept workinf, faithful to his initial spirit working with cut coloured paper, playing with shadows, colours and textures.
Evru, (Barcelona, 1946). He got himself to know with the exposition Al·lucinacions, in 1968, year he took the name Zush and move to Eivissa. In 1975, exactly the night Franco died, he moved to New York thanks to a grant from Fundació Juan March. Zush has made his own language based on an imaginary country, personal, named Evrugo Mental State.
Benet Rossell, interdisciplinar artist and researcher. During his career he has tried painting, sculpture, cinema, video, engraving and poetry. Related to 70's conceptual art from Paris, where he lives, he will spend large periods in New York where he moves in the vanguarde move. In the final eighties he moves to Barcelona.
Jordi Folgado, (Calella, 1967). He showed his work in few but significant expositions in Budapest, Calella, Sant Pol, Caldetes, Premià and Mataró. The dedication of his installations to fate (wind, beats, deformations caused by extern agents) explains the success of his artistic programme.
Carlos Pazos, (Barcelona, 1949) in 1971 started to work in the manipulation of the object and the image through elements from the Pop and Kitsch. In 1976 he presented in Vinçon Barcelona his work about glamour, Voy a hacer de mi una estrella; in 1989, in Metrònom, the installation No hay replay; and in 1993 in the Centre d'Art Santa Mònica, Un elefante en el limbo. He has also done some experimental films.
Jordi Alcaraz, uno de los promotores de l’Escola Internacional de Gravat de Calella. Su trayectoria como grabador situa su obra en la lírica objetual; destacamos la vertiente editorial con Diorames (Perejaume, Joan Brossa, Jordi Rosés, Jordi Alcaraz y Alfons Borrell); Viatge a Tokushima, il·lustra textos de Joaquim Sala Sanahuja y Trasllat, en este caso una colaboración entre Alfons Borrell y Joan Brossa.
Mario Pasqualotto, puede considerarse heredero de la nueva escuela italiana de la forma, un brillante continuador de la nombrada "otra escultura." Su obra rechaza resistencia y perdurabilidad (atributos secularmente indisociables del hecho escultórico), enfrentando las propiedades de las materias de su plàstica; fragilidad i dureza, peso y ligereza. Artífice de un lenguaje muy particular, Pasqualotto ha sido capaz de conferir significados poéticos a las sustancias y los elementos que conforman la obra.
Josep Guinovart, es uno de los principales artistas catalanes de nuestro tiempo. Agrupado conceptualmente en las filas de los informalistas su obra se ha caracterizado por la constante búsqueda de una realidad matérica desde la abstracción. La singularidad de su trabajo radica en haver acercado las formas del arte a las formas de la naturaleza y la vida mismas, no ya por su representación, sinó con su incorporación objetual y física . Excelente grabador, Josep Guinovart es autor de un lenguage gráfico personalísimo, cargado de una gran fuerza expresiva y abundante en matices, texturas y formas.
Jo Milne, es escocesa y reside en Barcelona. Milne treballa en estos momentos de profesora del programa master europeu de bellas artes en la Winchester School, (Barcelona). Su trayectoria de exposiciones consta de una larga lista en el Reino Unido, Suiza, Alemania y España.
Cristina Pastó, sus grabados sobre papel Japón son de una textura delicada donde se funden el color y la imagen. Su técnica singular tiene un punto de experimentación heterodoxa. Formada en la facultad de Bellas Artes de Barcelona, amplia conocimientos en la de Beaux Arts i Atelier-17, de París. Tiene el premio de la Fundació Miró de Palma de Mallorca Pilar Miró / Sothebys al mejor trabajo creativo o de investigación sobre técnicas de estampación; ha participado con éxito en diversos certámenes.
Perejaume ... ha creado un vasto universo poético utilizando diversos medios: pintura, collage, fotografía, objetos, escultura, poesía, ensayo, instalaciones, acciones, vídeos, escenografías, etc. Un lenguage personal, sutil y metafórico donde se pone en cuestión la frontera entre lo real y lo imaginario, el original y la copia, la vida y el arte. Lenguage influido, a moments, por el dadá y el surrealisme y de forma más evidente por el arte conceptual. Ha reincorporado el romanticismo y el paisagismo con una gran pirotecnia de ismos. Todo esto hace que su obra, con una huela diletante y iconoclasta, haya conseguido con gran libertad uno de los imaginarios artísticos más dialogadores, y a la vez que nuevos y personales, en el actual panorama cultural.
Vicenç Altaió
Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955). Ha desarrollado una activitad múltiple como creador, crítico, historiador, profesor, comisario de exposiciones y editor. Tanto su trabajo artístico como el teórico se centran en temas de representación, conocimiento, memoria, verosimilitud, ambigüedad y " trompe-l’oeil ", explorando el valor documental y la naturaleza narrativa de la imagen fotográfica. Sus obras se encuentran en colecciones de todo el mundo.
Alfons Borrell: Si es cierto que los hombres circulan sobre vías, el hace de guardaagujas, y los cuadros, semafóricos, se vuelven el resultado del trabajo. A causa de abrirse a lo no conocido, sus obras no se repliegan nunca en ellas mismas limitándose a la moda de un lenguage en el lado extremo, si quereis, de las categorías establecidas.
Josep de ca l’Estrany: ...Es un claro exponente de la práctica de la naturaleza viva, esto es, aquella disciplina pictórica en la cual solo los grandes maestros excelen, que, paradojicamente, consigue, inmobilizando la naturaleza, infundir una viveza inaudita a los seres que representa.” (Manuel Guerrero, L’art de Josep de ca l’Estrany).
Jesús Galdón, (Barcelona 1967). En otoño de 1996 Jesús Galdón presentó en el espai 13 de la Fundació Miró la exposición "A aquesta banda del mirall", era aquella una instalación fantástica donde veiamos unas siluetas masculinas y femeninas recortadas sobre mapas físicos, políticos o hidrográficos de la península. Como una cartografía del cuerpo humano. La instalación apuntava un proceso de trabajo donde sus conocimientos, de pintura ,serigrafía, grabado y de fotografía estavan al servicio de un concepto.
Antoni Llena, (Barcelona, 1943). Representante del art feble a Catalunya, realizó entre 1964 y 1969 sus primeras esculturas efímeras. Durante los años ochenta continuó trabajando, fiel a su espíritu inicial, con papeles recortados y/o rasgados de colores, jugando con sombras, colores y texturas.
Evru, (Barcelona, 1946). Se dió a conocer con la exposición "Al·lucinacions", en 1968, año en que tomó el nombre de Zush y se trasladó a vivir a Ibiza. En 1975, concretamente la noche que murió Franco, se trasladó a Nueva York, becado por la Fundació Juan March. Zush ha configurado un lenguage propio basado en un país imaginario, personal y intransferible, llamado Evrugo Mental State.
Benet Rossell, artista interdisciplinario y investigador. A lo largo de su amplia trayectoria ha trabajado la pintura, la escultura, el cinema, el video, el grabado y la poesía. Vinculado en los años 70 al arte conceptual en París, donde reside; pasa más adelante largos periodos en Nueva York donde se mueve dentro de los movimientos de la vanguardia. En los últimos 80 se instala en Barcelona donde continua investigando las constantes de su obra: la búsqueda de espacios pictóricos, simbólicos y narrativos.
Jordi Folgado, (Calella, 1967) ha dado a conocer su obra en pocas pero significativas exposiciones en Budapest, Calella, Sant Pol, Caldetes, Premià y Mataró. La entrega de sus instalaciones a los efectos del azar (viento, latidos, deformaciones producidas por agentes externos) resume bien el eje de su programa artístico, y ilustra el método con el que busca desnudar la obra de los rastros de la personalidad del artista. Sin la desazón de producir, su trabajo se aboca a fragmentaciones, desenfoques y deformaciones en las que la emoción delante del acontecimiento que tiene lugar en la obra misma se expone con carácter efímero.
Carlos Pazos, (Barcelona, 1949) en 1971 Carlos Pazos empezó a trabajar la manipulación del objeto y la imagen a través de elementos extraidos de la estética Pop y Kitsch. En 1976 presentó en la sala Vinçon, de Barcelona, su trabajo sobre el glamour, Voy a hacer de mi una estrella, el 1989, en la sala Metrònom, la instalación No hay replay, y en 1993 al Centre d'Art Santa Mònica, Un elefante en el limbo. Ha realizado también algunos films experimentals.
Els autors de la col·lecció, 1998
Jordi Alcaraz, un dels promotors de l’Escola Internacional de Gravat de Calella. La seva trajectòria com a gravador situa la seva obra en la lírica objectual; destaquem la vessant editorial amb Diorames (Perejaume, Joan Brossa, Jordi Rosés, Jordi Alcaraz i Alfons Borrell); Viatge a Tokushima, il·lustra textos de Joaquim Sala Sanahuja i Trasllat, en aquest cas una col·laboració entre Alfons Borrell i Joan Brossa.
Mario Pasqualotto, pot considerar-se hereu de la nova escola italiana de la forma, un brillant continuador de l’anomenada "altra escultura." La seva obra refusa resistència i perdurabilitat (atributs secularment indissociables del fet escultòric), tot confrontant les propietats de les matèries de la seva plàstica; fragilitat i duresa, pes i fluix, Artífex d’un llenguatge molt particular, Pasqualotto ha estat capaç de conferir significats poètics a les substàncies i els elements que conformen l’obra.
Josep Guinovart, és un dels principals artistes catalans del nostre temps. Agrupat conceptualment a les files dels informalistes la seva obra s’ha caracteritzat per la constant recerca d’una realitat matèrica des de l’abstracció. La singularitat del seu treball radica en haver acostat les formes de l’art a les formes de la natura i la vida mateixes, no ja per la seva representació, sinó amb la seva incorporació objectual i física .Excel·lent gravador, Josep Guinovart és autor d’un llenguatge gràfic personalíssim, carregat d’una gran força expressiva i abundant en matisos, textures i formes.
Els autors de la col·lecció, 1999
Jo Milne, és escocesa i aquests cinc últims anys ha fet de Barcelona casa seva. Milne treballa a hores d’ara com a professora del programa master europeu de belles arts a la Winchester School, (Barcelona). La seva trajectòria d’exposicions consta d’una llarga llista al Regne Unit, Suïssa, Alemanya i Espanya.
Cristina Pastó, els seus gravats sobre paper Japó són d’una textura delicada on es fonen el color i la imatge. La seva tècnica singular té un punt d’experimentació heterodoxa. Formada a la facultat de belles Arts de Barcelona, amplia coneixements a la de Beaux Arts i Atelier-17, de París. Té el premi de la Fundació Miró de Palma de Mallorca Pilar Miró / Sothebys al millor treball creatiu o d’investigació sobre tècniques d’estampació; ha participat amb èxit en diversos certàmens.
Perejaume, ha creat un vast univers poètic utilitzant diversos mitjans: pintura, collage, fotografia, objectes, escultura, poesia, assaig, instal·lacions, accions, vídeo, escenografies, etc. Un llenguatge personal, subtil i metafòric on es posa en qüestió la frontera entre el real i l’imaginari, l’original i la còpia, la vida i l’art. Llenguatge influït, a moments, pel dadà i el surrealisme i de forma més evident per l’art conceptual. Ha reincorporat el romanticisme i el paisatgisme amb una gran pirotècnia d’ismes. Tot això fa que la seva obra, amb una empremta diletant i iconoclasta, hagi assolit amb gran llibertat un dels imaginaris artístics més dialogadors, alhora que nous i personals, en l’actual panorama cultural.
Vicenç Altaió, ha fet el text.
Els autors de la col·lecció, 2000
Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955). Ha desenvolupat una activitat múltiple com a creador, crític, hitoriador, professor, comissari d’exposicions i editor. Tant el seu treball artístic com teòric se centren en temes de representació, coneixement, memòria, versemblança, ambiguïtat i " trompe-l’oeil ", tot explorant el valor documental i la naturalesa narrativa de la imatge fotogràfica. Obres seves es troben en col·leccions de tot el món.
Alfons Borrell, ...el clos estant de la pintura, l’anàlisi que Borrell ha perfilat de la pintura mateixa es presenta lúcida com cap altra. Si és cert que els homes circulen sobre vies, ell fa de guardaagulles, i els quadres, semafòrics, esdevenen el resultat de la feina. A causa d’obrir-se a l’inconegut, les seves obres no es repleguen mai en elles mateixes tot limitant-se a la moda d’un llenguatge en el ras extrem, si voleu, de les categories establertes. (Joan Brossa, El pintor Alfons Borrell o el rigor a ultrança”)
Josep de ca l’Estrany, és un clar exponent de la pràctica de la natura viva, això és, aquella disciplina pictòrica en la qual només els grans mestres excel·leixen, que, paradoxalment, aconsegueix, tot immobilitzant la natura, infondre una vivesa inaudita als éssers que representa.” (Manuel Guerrero, L’art de Josep de ca l’Estrany).
Els autors de la col·lecció, 2001
Jesús Galdón, (Barcelona 1967). La tardor de 1996 Jesús Galdón va presentar a l’espai 13 de la Fundació Miró l’exposició A aquesta banda del mirall era aquella una instal·lació fantàstica on vèiem unes siluetes masculines i femenines retallades damunt mapes físics, polítics o hidrogràfics de la península. Talment una cartografia del cos humà. La instal·lació apuntava un procés de treball on els seus coneixements, de pintura ,serigrafia, gravat i de fotografia estaven al servei d’un concepte.
Antoni Llena, (Barcelona 1943). Representant de l’art feble a Catalunya, realitzà entre 1964 i 1969 les seves primeres escultures efímeres. Durant els any vuitanta seguí treballant, fidel al seu esperit inicial, amb papers retallats i/o estripats de colors, tot jugant amb ombres, colors i textures.
Evru, (Barcelona, 1946). Es donà a conèixer amb l’exposició Al·lucinacions, el 1968, any en què prengué el nom de Zush i es traslladà a viure a Eivissa. El 1975, concretament la nit que morí Franco, es traslladà a Nova York, gràcies a una beca de la Fundació Juan March. Zush ha anat configurant un llenguatge propi basat en un país imaginari, personal i intransferible, anomenat Evrugo Mental State.
Els autors de la col·lecció, 2002
Benet Rossell, artista interdisciplinari i investigador. Al llarg de la seva àmplia trajectòria ha conreat la pintura, l'escultura, el cinema, el vídeo, el gravat i la poesia. Vinculat als anys 70 a l'art conceptual a París, on resideix; passa més endavant llargs períodes a Nova York on es mou dins dels moviments d'avantguarda. A les darreries dels 80 s'instal·la a Barcelona on segueix aprofundint les constants de la seva obra: la recerca d'espais pictòrics, simbòlics i narratius.
Jordi Folgado, (Calella, 1967) ha donat a conèixer la seva obra en poques però significatives exposicions a Budapest, Calella, Sant Pol, Caldetes, Premià i Mataró. L'entrega de les seves instal·lacions als efectes de l'atzar (vent, batecs, deformacions produïdes per agents externs) resumeix prou bé l'eix del seu programa artístic, i il·lustra el mètode amb que busca despullar l'obra dels rastres de la personalitat de l'artista. Sense el desfici de produir, el seu treball s'aboca a fragmentacions, desenfocament i deformacions en què l'emoció davant l'esdeveniment que té lloc en l'obra mateixa s'exposa amb un caràcter volgudament efímer.
Carlos Pazos, (Barcelona, 1949) el 1971 Carlos Pazos començà a treballar la manipulació de l'objecte i la imatge a través d'elements extrets de l'estètica Pop i Kitsch. El 1976 presentà a la sala Vinçon, de Barcelona, el seu treball sobre el glamour, Voy a hacer de mi una estrella, el 1989, a la sala Metrònom, la instal·lació No hay replay, i el 1993 al Centre d'Art Santa Mònica, Un elefante en el limbo. Ha realitzat també alguns films experimentals.
